Aquesta sensació es viu sobretot podant les vinyes velles: el ritme és diferent, a cada cep et pots apropar, t'has d'abaixar per veure-la tota, pots donar-li la volta mirar-la des de dalt i des de baix, assentar-te a prop, fixar-t'hi en silenci... una relació personal i individual molt maca i profunda.
És justament fent aquesta magnifica feina que arribes a coneixes les cepes més peculiars, aquelles que lluiten per sobreviure i les altres que estan fortes i vigoroses...
Cada vinya vella, així, es transforma en un museu d'escultures a l'aire lliure, on gaudir de l'art de la Natura.
Busques si la pedra que havies posat l'any enrere encara funciona com a bastó per la vella planta, controles si n'has de posar una més, de pedra, i si les arrels potents del peu "americà" no hagin sigut tan fortes creixent més de les tòries bones.
Es una feina de tisores, magallina i temps... i molt d'amor, ho confessem sense vergonya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada